Menu
9. Balneari de Petit
- Plaça de la Vila, 5
Aquest local, avui desaparegut però del qual s’hi ha mantingut la frontera, va ser erigit cap a 1840. Era conegut, també, com Ca Petit, tot referint-se al seu darrer propietari Pasqual Petit Gurrea. En la fotografia de la placa, datada cap a 1905, podem observar l’aspecte del saló del balneari.
10. Termes Verge del Lledó
- Plaça de la Vila, 6
L’antic establiment termal que va ocupar aquest immoble va ser erigit al voltant de 1840, essent dedicat a la patrona de la veïna Castelló de la Plana, d’on provenien els primitius propietaris. Cap a 1924, essent el seu propietari Domingo Galofre Gombau, aquestes termes absorbiren el balneari de Sant Josep, emplaçat paret amb paret, configurant així un nou espai de major capacitat en la cantonada de la plaça i un dels balnearis de majors dimensions de la població. En 1930 era propietat de Joaquín Galofre. A mitjans del passat segle les Termes Galofre eren, juntament amb l’Agrupació de Balnearis, les dues entitats encarregades de l’explotació de les aigües termals al municipi. Disposaven de cuina de primera, enllumenat elèctric, saló d’esbargiment, garatge i pensió completa, tots els luxes per a un establiment de les seues característiques.
Termes Galofre, durant la guerra Civil, va esdevenir hospital militar, a l’igual dels balnearis de l’Estrella i Cervelló. En concret, va allotjar les instal·lacions de raigs X.
11. Pou d’aigua termal
- Barranquet, 14
L’any 2006, durant els treballs de construcció de l’edifici de noves dependències de l’Ajuntament de la Vilavella, es va trobar aquest antic pou de més de 10 metres de profunditat, emplaçat, al si d’una casa particular. Al seu interior, les aigües brollen a una temperatura entorn de 40º C.
Aquestes aigües són híper-termals i minero-medicinals, i estan considerades de mineralització mitjana i de tipus radioactiu, posat que contenen ions de Sulfat, Calci i Magnesi que les confereixen propietats sedants i relaxants de la musculatura i lligaments, produint, a més a més, efectes analgèsics i descontracturants, altament recomanades en artrosi i artritis, reuma, ciàtica, faringitis, laringitis, bronquitis, miàlgies i fibromiàlgies.
12. Balneari de la Verge de la Salut
- Sant Vicent, 9-11
El balneari de la Mare de Déu de la Salut va començar a prestar servei de banys, al voltant de 1880. El seu primer propietari va ser Pedro Alcázar, qui va construir a principis del segle XX el Teatre Alcázar de Nules, la façana del qual encara es conserva, fet que li va generar el renom de balneari de Ca Pere. Després del seu traspàs, passaria a mans dels seus hereus i la seua viuda, Inés Bartrina. Aquest establiment va passar a denominar-se de Miramar a partir de 1900; era especialment preuat per posseir un bell i espaiós jardí per al descans i les activitats d’oci de tots aquells que visitaven el balneari, que es trobava uns metres més avall, en l’actual carrer de la Cova Santa, on realitzarem la parada del punt 15.
En aquest carrer de Sant Vicent podem observar dos bells exemples de cases modernistes de principis del passat segle: el número 19, edificada pel terratinent Blai de Huesa, i al seu costat el número 21; també el número 25. S’hi destaca a les seues façanes l’ús del taulell esmaltat, el reixat de finestrals i balcons, i el treball de la fusta de les portes. A més a més, les tres serven els guarda-carros de les brancades, pedres blaves treballades a cascun costat de la porta que evitaven els impactes dels carros en accedir al seu interior.
13. Bany del Comú
- Confluència Cova Santa- Font Calda
Esmentat per Francisco José de Cavanilles. Pertanyia al “comú dels veïns”, és a dir, al municipi. Situat just davant la font Calda, en un edifici, molt reduït i “súmamente incomodo”, que al segle XX era conegut com “La Presa d’Aigües”. Al seu interior hi havia dues piles per a prendre el bany. L’edifici va ser derrocat l’any 1985.
Al nostre pas pel número 44 del carrer de la Cova Santa podem observar altre exemple d’arquitectura modernista, en aquest cas en clau neoclàssica; a banda del ja esmentat ús del taulell i del ferro de les reixes, destaquen els seus motius arquitectònics decoratius, que recorden a temples greco-romans.
14. Complex termal de Cervelló
- Cova Santa, 55-58
Davant les queixes dels metges directors del bany del Comú, que tan sols disposava de dues basses per al bany de malalts (amb els problemes d’higiene que aquest extrem comportava), el comte de Cervelló va decidir alçar un vertader complex termal, inaugurat durant la temporada de banys de 1843, amb immillorables instal·lacions: espaiós, il·luminat, amb circulació d’aire i aigua, huit piles separades “con sillas, mesa, espejo y percha, etc.”) Posteriorment s’edificaria la fonda (1864) i un oratori connectat amb el primer pis d’aquesta mitjançant un passadís. En 1885 era propietat del duc de Fernán Núñez (comte de Cervelló), en 1898 de Blas Cuesta y Hermanos; als anys 20 del passat segle de Francisco Gras S.L., i poc de temps després (1926) del nulenc Pedro Paradells Alagarda. L’aigua sobrera dels banys nodria, a la vegada, els llavadors situats al sud, que encara podem veure actualment.
L’hotel Cervelló, conegut com a “Juventud”, va servir com a hospital militar durant la Guerra Civil, tot allotjant a militars ferits a la Batalla de Terol. Va ser un dels motors econòmics de la població, fins que la “Fonda”, un sobri però elegant edifici decimonònic, va ser derrocada als inicis dels anys 40, mentre que el conjunt dels banys patiria la mateixa sort en 1987.
L’antic oratori de Cervelló ha estat integrat en l’actual Museu de la Vilavella, on s’exhibeix una banyera de marbre buixcarró procedent del balneari homònim.
Seguint el balneari, i enfront de l’antiga façana de la fonda de Cervelló, desviant-nos, lleugerament de la ruta, es digna d’admirar l’habitatge del carrer de Sant Isidre número 33, denominada “la casa dels Lessús”, senyorets de procedència francesa establits a la Vilavella, exemple reeixit, tot i que mutilat, d’arquitectura popular de final del segle XVIII, principi del XIX.
15. Parc de Miramar
- Cova Santa, 19
16. Balneari de l’Estrella
- Cova Santa, 11-Plaça de l’Estrella
El balneari de l’Estrella, dedicada a la Mare de Déu de l’Estrella, va ser inaugurat durant la temporada de banys de 1873. L’edifici, destinat a fonda i balneari, comptava amb una galeria de banys i una habitació de dutxes, i aigües termals a 42 graus de temperatura, essent comparat en l’època amb els millors balnearis d’Espanya per les seues dimensions i ubicació. Comptava amb 45 habitacions que donaven a una galeria claustral. En 1885, el seu propietari era Anselmo Zarzoso, en 1898 Manuel López, i en 1922 (anunciat com hotel i teatre) era propietat de Pedro López y López. Quasi set dècades després, i havent servit com a hospital militar durant la Guerra Civil, aquesta joia arquitectònica (l’aspecte de la qual en 1904 podem veure en la fotografia de la placa) va ser derrocada en la seua totalitat.
Actualment, tres banyeres provinents d’aquest balneari poden veure’s al Museu de la Vilavella, cedides per l’Agrupació de Balnearis en 2015. El balneari de l’Estrella, amb el seu característic claustre voltat de columnes amb vistes a la mar, va ser derrocat durant la dècada dels 40 del passat segle, donant nom al raval que es va desenvolupar ací en la dècada de 1960 i a la plaça actual. En el seu lloc s’alça avui dia un edifici obra de l’arquitecte Manuel Romaní Miquel, inaugurat en 1964. Romaní va projectar, anteriorment, el nou ajuntament, inaugurat en 1954.
Des d’aquest cantó podem veure el verd vidriat de les teules de la torre de la casa de Luis García-Guijarro (carrer de Santa Lucil·la), terratinent, polític i diplomàtic que, a principis del passat segle va fer bastir aquest luxós immoble per a les seues estades estivals a la nostra vila.
Prenent el carrer del Forn Nou -a la nostra esquena-, tornarem a l’Ajuntament, des d’on començat el nostre passeig.
