Menu
1. Balneari de Monlleó
- Plaça de la Vila, 5
Aquest establiment, alçat cap a 1840 pel seu fundador, Pascual Monlleó, era un dels balnearis més coneguts del municipi, mercé la seua cèntrica ubicació. A finals del segle XIX va ser propietat de Florencio Monlleó (net del fundador), raó per la qual el balneari va prendre la denominació popular de Ca Florencio. Posteriorment passaria a mans de la seua viuda. Després de la Guerra Civil, l’immoble allotjà la “Agrupación de Balnearios”, integrada pels balnearis de Monlleó, El Canonge, Orenga, Vivó, L’Estrella i Cervelló, el rètol del qual encara es conserva a la frontera. Posseïa un cèlebre cotxe, “el Pepu”, que pujava i baixava als banyistes fins a l’estació ferroviària de Nules-La Vilavella.
Aquest és l’únic centre termal que sobreviu avui dia, sent la destinació turística més visitada del municipi. A les seues instal·lacions combina el romanticisme dels grans edificis decimonònics amb els tractaments més actuals de malalties relacionades amb l’aparell locomotor i respiratori (artrosi, reuma, ciàtica, asma o bronquitis, etc.) mitjançant les seues aigües minero-medicinals, que brollen a una temperatura de 40 º.
2. Balneari del Canonge
- Sant Josep, 4
El veí Francesc Monton, habitador d’un habitacle emplaçat on s’aixecaria posteriorment aquest balneari, va excavar un pou, l’any 1785; observant que l’aigua brollava calenta (43 graus) i que posseïa qualitats terapèutiques, hi arribaren malalts que es trobaven tractant-se als banys de la font Calda, els banys del Comú, donant així origen als “pous calents” que es repartiren pel municipi; aquests solien tindre una habitació amb una banyera i un llit on suar (eliminant així la malaltia). En apenes 50 anys, hi havia ja pous calents com aquest en cases dels carrers de Sant Josep, Sant Sebastià, actual plaça de la Vila, Sant Roc, Sant Vicent i Cova Santa.
A principis del segle XIX, Bernabé de Múzquiz, canonge de la seu de València (d’ell prové la denominació) va manar construir aquesta casa de banys, com agraïment als beneficis obtinguts de l’aigua del pou particular. La casa, amb dues piles i algunes habitacions de dimensions reduïdes per als banyistes, va ser propietat, a mitjans del segle XIX, de Teresa Monton, a finals de la centúria de Ramón Almela i a principis dels anys 20 de Vicente Almela, família que donaria nom al centre, inclòs, acabada la guerra, en l’Agrupació de Balnearis.
En la fotografia de la placa pot observar-se part del paviment ceràmic original provinent de la segona planta del balneari, actualment servat als fons del Museu de la Vilavella.
3. Balneari de Sant Sebastià
- Sant Sebastià, 1
A principis del segle XIX, Francisco Salaix va construir en aquesta casa un local destinat a balneari, dedicat al patró de la localitat. El va heretar el seu fill, Francisco Salaix y Margaix. Després va passar a mans de Pascual Pla Silvestre. I, a partir de la mort d’aquest, 1891, als seus hereus. Va tancar l’any 1908.
D’aquest balneari s’ha conservat un Llibre Registre de Viatgers (1892-1908), així com cinc retaules ceràmics, servats tots al Museu de la Vilavella. El retaule ceràmic mostrat, està datat als voltants de 1820.
4. Balneari de Santa Rosa
- Sant Roc, 5
En aquest emplaçament es trobava el balneari de Santa Rosa, bastit cap a 1870, també conegut com a Balneari del Grau, tot fent referència al grau de la ciutat de València. El 1898 apareix com a propietat dels Hereus de Rosa Roca; posteriorment, va passar a mans de Vicent Vivó Pascual. Aleshores el centre va passar a denominar-se Balneari o Termes Vivó; en 1930 era propietat d’Alfredo Vivó.
A la placa es reprodueix una postal publicitària del balneari, datada cap a 1928.
5. Balneari de Sant Josep
- Sant Roc, 3
Inaugurat cap a 1885, la fonda de Sant Josep va ser propietat de Santiago García almenys des de 1898 fins als anys 20. Més tard va ser conegut com a Casa o Balneari d’Orenga, per pertànyer a Francisco Orenga. En la fotografia pot apreciar-se la tartana o carruatge del balneari, emprada per al transport de banyistes a l’estació de Nules-La Vilavella.
6. Balneari de Santa Bàrbara
- Sant Roc, 1
Edificat cap a 1850 i dedicat a Santa Bàrbara, de gran devoció entre la població, patrona dels miners. Aquest local va ser propietat, a finals del segle XIX, de Jerónimo Zacarías, posteriorment de Cayetano Blat. Cap a 1924 va ser absorbit per Termes Galofre.
7 y 8. Balneari de Sant Joan Baptista i Oratori
- Sant Roc, 4 y 2
El balneari de Sant Joan Baptista va ser inaugurat en 1848 per Leandro Fernández, el seu primer propietari. Cap a 1875 el complex termal va ser ampliat amb un estret oratori, aspecte que podem veure en la fotografia de la placa. Posteriorment, altres propietaris serien Miguel Represa, successor de Leandro Fernández, o el seu fill Francisco Represa Ban, a principis dels anys 20. Cap a 1924 va tancar les portes.
Aquest establiment s’anunciava en la seua època amb tot luxe de detalls, entre els quals destacaven les seues piles de marbre, el piano de la sala d’esbargiment (que amenitzava les reunions socials), la seua nodrida biblioteca, la seua fonda, amb menjar abundant i ben servit, o les seues habitacions, perfectament moblades.
