L’ús de les aigües naturals amb fins terapèutics ha sigut una constant en la medicina local des de la més remota antiguitat. Amb el naixement i auge dels balnearis i instal·lacions termals als segles XVIII i XIX, l´ús d’aquestes aigües ( mitjançant banys o ingerides), es va convertir,  no solament en un mètode de curació de malalts, ans també en una mostra de la posició social i econòmica de la gent que els freqüenta, de manera que aquests llocs esdevingueren vertaders centres de descans, oci i diversió social, essent els balnearis de muntanya -cas de la Vilavella-, la principal destinació de vacacions a la província de Castelló fins als anys 60 del passat segle.

Les aigües minerals dels nostre municipi, per les seues propietats per al tractament de les malalties articulars, musculars i respiratòries, podrien haver-se emprat, quant i menys, des de l´època romana, tal com s’infereix de la presència d’un santuari hispano-romà dedicat a Apol·lo (segles I a.C.-IV d.C.) emplaçat al cim de la muntanya de Santa Bàrbara, relacionat amb la font d’aigües termals (la font Calda) que brolla als seus peus.

Coneixem referències als banys i propietats de les aigües de la Vilavella a través dels tractats de Tissot (1761), Bernardo Espinalt (1786), Antonio José de Cavanilles (1795-1797) o Pascual Madoz (1846-1850), entre altres. La possibilitat de “prendre les aigües” minero-medicinals que brollaven del subsòl de la població va convertir al nostre municipi en un bell poble-balneari a partir de finals del segle XVIII. Els banys públics de la vila oferien guariment a malalts, juntament amb altres dos pertanyents a particulars. Tal era la qualitat de les aigües de la font Calda de la Vilavella que en 1888 varen obtenir la medalla de plata en l’Exposició Universal de Barcelona, i en 1909 la medalla d’or en l’Exposició Regional de València. A principis del segle XX, alguns establiments obrien durant la temporada oficial de banys, entre el 15 de maig i el 15 de juny, i entre el 15 d’agost i 10 d’octubre, mentre que altres ho feien tot l’any. El calendari permetia gaudir d’una població ben comunicada i amb hotels i fondes perfectament ateses, teatre, cafés i uns paratges idonis per a passejar. Les possibilitats de les aigües medicinals multiplicaren els negocis relacionats amb les aigües, fins al punt que els pous i banys termals o medicinals, tant de balnearis com de cases particulars eren visitats anualment per unes 6.000 persones, amb un impacte econòmic importantíssim per a una població que en 1900 comptava amb 2.280 veïns. Hi havia “cuatro fondas, once casas de huéspedes, hosterías y balnearios, dos cafés y varios centros de Sociedad y recreo”. El termalisme va possibilitar, a la vegada, l’establiment a la Vilavella de nombroses famílies adinerades (“senyorets”), generalment de València, que també deixaren la seua petjada en l’entramat urbà, tal com podem observar encara als carrers de Sant Vicent i de la Cova Santa.

Realitzant l’itinerari que els proposem, podran fer-se una idea de la riquesa termal que ha caracteritzat la història del nostre municipi; té una duració aproximada de 30 minuts, es pot dur a terme a peu, sense cap mena de dificultat. Permet gaudir d’un passeig per la nostra població i comprendre, a la vegada, com ha canviat la seua fisonomia al llarg dels darrers dos segles. A més a més, el recorregut es complementa amb plaques instal·lades al lloc on s’aixecaren els 12 balnearis que va tindre la Vilavella, i que ens mostren informació, fotografies o aspectes relacionats amb la història del termalisme de la vila.

L’itinerari Termal de la Vilavella s’inicia a la plaça de la Vila, que a principis del segle XX comptava amb tres cases de banys. En un angle, junt a l’església de la Sagrada Família, ens trobem amb el balneari de Monlleó, la nostra primera parada.