Itinerari termal

L’ús de les aigües naturals amb fins terapèutics ha sigut una constant en la medicina local des de la més remota antiguitat. Amb el naixement i auge dels balnearis i instal·lacions termals als segles XVIII i XIX, l´ús d’aquestes aigües ( mitjançant banys o ingerides), es va convertir,  no solament en un mètode de curació de malalts, ans també en una mostra de la posició social i econòmica de la gent que els freqüenta, de manera que aquests llocs esdevingueren vertaders centres de descans, oci i diversió social, essent els balnearis de muntanya -cas de la Vilavella-, la principal destinació de vacacions a la província de Castelló fins als anys 60 del passat segle.

Les aigües minerals dels nostre municipi, per les seues propietats per al tractament de les malalties articulars, musculars i respiratòries, podrien haver-se emprat, quant i menys, des de l´època romana, tal com s’infereix de la presència d’un santuari hispano-romà dedicat a Apol·lo (segles I a.C.-IV d.C.) emplaçat al cim de la muntanya de Santa Bàrbara, relacionat amb la font d’aigües termals (la font Calda) que brolla als seus peus.

Coneixem referències als banys i propietats de les aigües de la Vilavella a través dels tractats de Tissot (1761), Bernardo Espinalt (1786), Antonio José de Cavanilles (1795-1797) o Pascual Madoz (1846-1850), entre altres. La possibilitat de “prendre les aigües” minero-medicinals que brollaven del subsòl de la població va convertir al nostre municipi en un bell poble-balneari a partir de finals del segle XVIII. Els banys públics de la vila oferien guariment a malalts, juntament amb altres dos pertanyents a particulars. Tal era la qualitat de les aigües de la font Calda de la Vilavella que en 1888 varen obtenir la medalla de plata en l’Exposició Universal de Barcelona, i en 1909 la medalla d’or en l’Exposició Regional de València. A principis del segle XX, alguns establiments obrien durant la temporada oficial de banys, entre el 15 de maig i el 15 de juny, i entre el 15 d’agost i 10 d’octubre, mentre que altres ho feien tot l’any. El calendari permetia gaudir d’una població ben comunicada i amb hotels i fondes perfectament ateses, teatre, cafés i uns paratges idonis per a passejar. Les possibilitats de les aigües medicinals multiplicaren els negocis relacionats amb les aigües, fins al punt que els pous i banys termals o medicinals, tant de balnearis com de cases particulars eren visitats anualment per unes 6.000 persones, amb un impacte econòmic importantíssim per a una població que en 1900 comptava amb 2.280 veïns. Hi havia “cuatro fondas, once casas de huéspedes, hosterías y balnearios, dos cafés y varios centros de Sociedad y recreo”. El termalisme va possibilitar, a la vegada, l’establiment a la Vilavella de nombroses famílies adinerades (“senyorets”), generalment de València, que també deixaren la seua petjada en l’entramat urbà, tal com podem observar encara als carrers de Sant Vicent i de la Cova Santa.

Realitzant l’itinerari que els proposem, podran fer-se una idea de la riquesa termal que ha caracteritzat la història del nostre municipi; té una duració aproximada de 30 minuts, es pot dur a terme a peu, sense cap mena de dificultat. Permet gaudir d’un passeig per la nostra població i comprendre, a la vegada, com ha canviat la seua fisonomia al llarg dels darrers dos segles. A més a més, el recorregut es complementa amb plaques instal·lades al lloc on s’aixecaren els 12 balnearis que va tindre la Vilavella, i que ens mostren informació, fotografies o aspectes relacionats amb la història del termalisme de la vila.

L’itinerari Termal de la Vilavella s’inicia a la plaça de la Vila, que a principis del segle XX comptava amb tres cases de banys. En un angle, junt a l’església de la Sagrada Família, ens trobem amb el balneari de Monlleó, la nostra primera parada.

“El establecimiento montado por D. Leandro García, ocupa el punto más céntrico de la población, con una elegante fachada, muy lujosas habitaciones, un magnífico salon con su correspondiente piano para el recreo de los bañistas, y ricos muebles, para mayor comodidad de los que allí se reunen, siendo toda su decoracion digna de las elevadas personas que ocupan siempre sus varias habitaciones”.

B.Mundina, Historia, geografía y estadística de la provincia de Castellón, 1873.

Recorregut 1

Recorregut 2