La mineria del ferro a la Vilavella 2017-12-10T13:36:46+00:00

La mineria del ferro a la Vilavella

Per entendre per què les explotacions mineres van arribar al nostre municipi, hem de remuntar al començament del segle XIX; amb la revolució industrial i les millores en els materials de construcció (ferro, vidre, etc.) es va produir a tot Europa un auge urbanístic fins aleshores desconegut; L’edificació de cases, fàbriques o la creació de nova maquinària industrial van començar a demanar una cada vegada major utilització del ferro, ja que aquest era un material que oferia grans avantatges: d’una banda era resistent i fort, però d’altra estava dotat de certa flexibilitat, el que li garantia durabilitat i un treball relativament fàcil del material; per tot això, era especialment recomanable per a la fabricació de bigues, pilars, forjats, etc.

Per aconseguir el ferro metàl·lic calia buscar primerament el mineral del que extreure’l, i aquest es trobava en les entranyes de la terra, pel que era necessari instal·lar tota una infraestructura al voltant de les galeries de muntanya que permetés obtenir el mineral, separar-lo, carregar-lo i enviar-lo als forns. Les explotacions com “María Fernanda”, a la Vilavella, permetien alimentar els grans forns siderúrgics per crear el metall de ferro; això s’aconseguia barrejant l’òxid de ferro procedent de les mines (mineral en brut) amb coc (un combustible obtingut de la calcinació o destil·lació seca de carbó mineral) i carbonat de calci. Així, mitjançant l’acció de la calor, es transformava el mineral de ferro en ferro metàl·lic.

A la població, les mines permetien millorar les oportunitats laborals i econòmiques de la població mantenint a un gran nombre de famílies del municipi, alhora que representaven una bona oportunitat laboral per a treballadors vinguts d’altres llocs que van venir al nostre municipi atrets per aquesta possibilitat de treball.

És molt probable que les primeres explotacions destinades a l’extracció del mineral de ferro a la Vilavella s’instal·lessin a la fi del segle XIX, però no tenim constància en els registres documentals; aquestes mines, de modest mida i producció, van ser probablement mines a cel obert (similars a les pedreres) en què s’esmicolava la muntanya extraient el producte ferri, que després es carregava en carros per al seu transport. Les primeres referències escrites a unes instal·lacions mineres al municipi, però, corresponen a les mines “Sant Josep de la Muntanya”, “Sant Antoni Abat” i “Sant Sebastià”, projectades el 1907 la primera, i el 1910 les dues següents ; aquestes mines van funcionar durant alguns anys, si bé van acabar abandonant per diverses causes abans de la Guerra Civil, com recorden alguns veïns majors del municipi.

Plànol de demarcació de la Mina "Sant Josep de la Muntanya" (1907)

 

Plànol de demarcació de la Mina “Sant Josep de la Muntanya” (1907).
(Arxiu del Registre del Servei Territorial d’Indústria i Energia)

Plànol de demarcació de la Mina "Sant Sebastià" (1907).

 

Plànol de demarcació de la Mina “Sant Sebastià” (1907).
(Arxiu del Registre del Servei Territorial d’Indústria i Energia)

Plànol de demarcació de la Mina "Maria Fernanda" (1907).

 

Plànol de demarcació de la Mina “Maria Fernanda” (1907).
(Arxiu del Registre del Servei Territorial d’Indústria i Energia)

Passada ja la Guerra, en els anys 50 del passat segle, l’extracció del mineral de ferro en la localitat va tornar a posar-se en marxa augmentant la seva producció notablement amb l’explotació en mans de l’empresa de Saragossa “Mines de la Mediterrània SA”, que en l’any 1954 va començar l’època de major producció de ferro en l’explotació sota el nom de “Maria Fernanda” (també coneguda com a Mina Vella).

Ja que cada mina, amb el seu nom corresponent, estava en funcionament únicament mentre a ella se seguia extraient el ferro, quan aquest s’esgotava es tancava l’explotació i es realitzaven sondejos per buscar nous filons en altres llocs del terme municipal, la qual cosa derivava en un nou permís d’explotació i un nou nom per a la nova instal·lació creada; així, posteriorment a Maria Fernanda es van obrir noves explotacions amb els noms de “Verge del Pilar” (1955), “Maria Fernanda II” (Mina Nova, 1956) “,” María Fernanda III “(1957) i” Comanisa “(1958 ), que en ocasions no eren més que ampliacions de les explotacions ja clausurades. Aquestes noves mines es començaven a explotar amb l’ànim de convertir-les en grans explotacions, però la majoria de vegades no van passar de ser un petit pou on, després d’aprofundir les galeries a la muntanya, no donaven amb una quantitat mínima de mineral que garantís el seu funcionament, de manera que es abandonaven.

Tot i el obstinació posada en l’extracció per part dels miners, la llei de les mines de la Vilavella (la part de mineral existent respecte a la quantitat de roca no aprofitable) era certament baixa, situant-se al voltant d’un 43%; això, unit al modest volum de producció per no disposar de grans explotacions, dificultaven la competència de les mines de la Vilavella respecte a altres explotacions de ferro veïnes com és el cas d’Artana, per exemple, de manera que finalment per no resultar rendibles per les empreses explotadores, van acabar clausurant definitivament el 1966.